Inauguración: Apories sobre l'aire. Bòlit Centre d'Art Contemporani
February 16, 2024
Maria Arnal, Fito Conesa, Abelardo Gil-Fournier, Núria Merino, Job Ramos, Oriol Riverola (a.k.a. John Talabot) , Mireia c. Saladrigues i Pep Vidal
Del 16 de febrer al 19 de maig de 2024
Bòlit_LaRambla, Bòlit_PouRodó i Bòlit_StNicolau (Girona)
Inauguració: divendres 16 de febrer a les 19h
Curadores: Olga Subirós i Ingrid Guardiola
L’aire és l’espai de la “imaginació del moviment” (Gaston Bachelard), del dinamisme, de la vida; com diu Lyall Watson a Heaven’s Breath: a Natural History of the Wind (1985), amb el vent la terra va esdevenir verdaderament viva; sense el vent, la majoria de la terra seria inhabitable. Aquest element bàsic per a la supervivència en el planeta, ha estat, sovint, un espai de somieig, de creació de mites. Els morts anaven al cel, la llibertat sempre s’hi ha associat. Durant segles, mirar al cel permetia orientar-se, era un axis mundi. Les primeres observacions astronòmiques enregistrades daten del 1.000 aC en la cultura assiriobabilònica. L’aire també és l’espai dels ocells i els insectes, de la mitologia utòpica -el vol porta implícita la caiguda-, de bèsties impensables, de l’amenaça de Déu, del llenguatge fet so i llum, de la partitura cromàtica canviant de cada dia. A partir de la incorporació de la tecnologia aèria (fotografia aèria, aeròstats…) a finals del segle XIX, l’aire esdevé un espai que permet obtenir un punt de vista privilegiat sobre el territori i l’individu ocupa el lloc del Déu que tot ho veu. Des de les cartografies aèries de París del fotògraf Nadar, passant per l’ús de la fotografia aèria durant la Primera Guerra Mundial. Finalment, l’aire es mostra com un espai de lluita geopolítica en disputa permanent. Com el filòsof Achille Mbembe indica, l’ocupació del cel adquireix una importància primordial en la mesura en què la major part de les accions policials i ambientals tenen lloc des de l’aire. L’aire és també, tot allò que no veiem i que està arreu, fent de mitjà de conducció. L’aire ens manté vius. Qui no respira, mor. Tot el que és sòlid es dissol en l’aire, ens diu El manifest comunista d’Engels i Marx; tot el que està viu es dissol, però contràriament al caràcter ingràvid i innocu que li atorgaríem a aquest element prodigiós, l’aire pesa i trasllada el seu pes a través d’un mitjà que es caracteritza per la seva capacitat de ràpida propagació i connectivitat físicoquímica. A Hiroshima, a Txernòbil… l’aire matava. Txernòbil era arreu. El núvol radioactiu es va desplaçar des de Rússia fins a Turquia, als països d’Europa de l’Est, a tot Europa en general i fins a Canadà. L’aire és un mitjà (Eva Horn), però colonitzat (Max Liboiron).
Davant l’evidència científica que la contaminació de l’aire actual a les ciutats mata i que aquesta crisi de salut pública està interrelacionada amb la crisi climàtica i la pandèmia de la covid, aquest programa convida a pensar la relació que tenim amb l’aire i la necessitat d’establir un canvi d’un sistema que prioritza les lògiques de l’economia neoliberal per sobre de la salut dels seus habitants.
Apel·lant al dret universal a respirar (Achille Mbembe), l’exposició també posa de relleu la incidència de la covid-19 en la consideració de l’aire i en la relació que tenim, tant en l’àmbit científic com en el ciutadà, amb les partícules que no veiem però que formen part dels nostres ecosistemes.
L’aire com espai de lluita poèticopolítica des de la mirada física, nanomètrica i ambiental es pot llegir des de les propostes d’artistes com Maria Arnal, Fito Conesa, Oriol Riverola (a.k.a. John Talabot), Mireia c. Saladrigues i Pep Vidal. El segon aspecte que tracta l’exposició és una mirada més especulativa i poètica: com ens relacionem amb allò que no veiem? Quina relació tenim amb l’aire? Com interacciona aquest element d’abast planetari amb la matèria? I amb la nostra pròpia respiració? En aquesta escomesa, trobem els projectes de nova creació d’Abelardo Gil-Fournier, Job Ramos i Núria Merino.
+info: https://web.girona.cat/bolit/exposicions/2024/aporiessobrelaire